Reflexió d’un insubmís electoral

Aprofite aquesta oportunitat per fer pública la meua decisió de declarar-me objector de consciència a la llei electoral. La meua intenció és utilitzar la via de la desobediència contra l’obligació de participar de l’acte polític de les eleccions dels representants polítics. És per aquest motiu que, el diumenge 26, no aniré al col·legi electoral. Les meues motivacions són ideològiques i de consciència.

El meu acte m’exposa a una pena de presó d’entre tres mesos i un any, o bé a una multa de sis a vint-i-quatre mesos. Aquesta és la primera gran reflexió: quan un sistema necessita imposar el seu poder amb l’ús de la força pública que s’exerceix per mitjà de lleis, policia, exèrcits i presons, demostra una greu contradicció. Quan el seu argument falla, el poder recorre a la força per imposar-se. La vertadera democràcia es mesura no tant pel reconeixement de la igualtat sinó pel tractament que es dóna a la dissidència.
El dret de participació en les democràcies actuals i el nostre model no és aliè, s’ha transformat en un joc electoral controlat pels grans partits polítics convertits en simples maquinàries de propaganda. A la fi, parlem de l’exercici del poder al marge dels interessos de les persones. La participació de la ciutadania en la presa de decisions que afecten a la seua vida diària queda reduïda a una mera caricatura. La ciutadania està, en la pràctica, exclosa dels espais de decisió i marginada de la pràctica política real.

Es tracta de reflexionar creativament i divergent sobre noves formes i models autogestionaris a partir del qüestionament dels mecanismes i estructures del poder. És el moment dels desenvolupaments interns de la democràcia directa i assembleària com a eina bàsica de la deliberació i de l’acció.
Un sistema polític no pot analitzar-se independentment de la realitat social que pretén organitzar. Només en un món igualitari, basat en la cooperació, és possible imaginar que qui assumeix càrrecs de govern puga servir i obeir a la col·lectivitat. Pràctica política i projecte social són pilars fonamentals de la construcció d’un nou món de la vida.

La societat actual mantindrà la seua complexitat mentre vulguem mantindre les actuals premisses de competència, d’acumulació de capital, d’explotació, centralització, coacció, finançament, burocràcia, etc. En la cultura capitalista el poder està en mans dels mercats que són, al cap i a la fi, empresaris i tecnòcrates que controlen les empreses i els governs. La política subordinada a l’economia. Els éssers humans només podem existir socialment, i les societats creades no deixen de transformar-se i transformar-nos. És per això que la cultura naix en la diversitat i el pluralisme. No oblidem que en un model ecològic un sistema sa exigeix un alt nombre d‘espècies diversificades i simbiòtiques.

Com que considere que els models no han de ser imposats i sense capacitat de reflexió, convide a rebel·lar-nos no per carència sinó per utopia i somniar així amb la consecució d´estats socials que encara no existeixen. Miguel Abensour ens parla en el seu llibre La democràcia contra l´estat, que la cooperació de les dignitats i l’autonomia local és la manera com el bé comú pot començar a construir-se. Alhora afirma que és indispensable l’espenta utòpica per nodrir l’acció present i oferir-li el seu ple vigor. Sense la imaginació d’un món postcapitalista possible, necessari i urgent, la lluita anticapitalista manca de sentit vertader. Així doncs, dels processos d’emancipació naixerà un món encara impossible de pensar, a més a més de profundament divers.

Comptat i debatut, voldria afegir part d’un text del valencià Pepe Beunza que, l’any 1971, va ser el primer objector de consciència de caràcter antimilitarista del franquisme, primer a defendre la desobediència civil com a forma de lluita contra l’exèrcit i que va fixar les bases del que més tard seria el moviment d’insubmissió: “el poder som nosaltres, tots tenim el poder de decidir sobre la nostra vida, no sobre totes les coses però si sobre moltes coses de la nostra vida. Si aquesta capacitat de decidir la deixem a d’altres, a la llarga, deixarem també que algú altre administre un poder inmens. Això fem al obeir als militars, donar-los poder perquè dominen i preparen les guerres. La seua força és la nostra obediència, el seu poder naix de la nostra por a no assolir les coses de la nostra vida. Si els deixem d’obeir l’embull se’ls ve al damunt”.

Elx, a 21 de juny de 2016.