Memòria i urgència de la noviolència

A penes fa uns dies va ingressar a Alacant, a l’arxiu de la seua universitat en sant Vicent del Raspeig, el fons documental del col·lectiu antimilitarista Mambrú, de Saragossa. Pot semblar una anècdota, però no és qualsevol cosa. Després de cinc anys de la constitució i l’ingrés de l’arxiu del Moviment d’Objectors de Consciència al servei militar del País Valencià, aquesta aportació, gairebé monumental, fa del conjunt un gran arxiu del moviment per la pau i la insubmissió al servei militar.

Tant el lliurament efectiu com l’acte universitari d’agraïment van reflectir un equilibri virtuós entre el treball arxivístic, els referents acadèmics i la projecció social dels documents aportats, la qual cosa m’alegra particularment al bell mig d’un menyspreu i desconeixement general del paper comunitari dels arxius i dels arxivers.

El fons aplegat pel col·lectiu Mambrú transcendeix, i molt, la ciutat de Saragossa, ja que reuneix informació d’altres col·lectius d’Aragó, així com actes i congressos del Moviment d’Objectors (MOC) a nivell estatal.

Conscients de la precarietat en què malvivien els documents, els integrants del Col·lectiu Mambrú han decidit seguir els passos dels grups i objectors valencians i dipositar aquests fons a l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant. Un arxiu d’arxius que reuneix documentació significativa, sobretot, de l’etapa de transició a la democràcia en Espanya però també de la guerra civil i del franquisme. Aquest va ser creat el 2004 pel Vicerectorat de Cultura i Extensió Universitària i porta endavant una gestió exemplar, a més de comportar un alt simbolisme de lluita permanent per una democràcia que cada dia pateix embats de desestabilització.

Si preservar la memòria d’unes lluites pacifistes que portaren a l’abolició del servei militar obligatori és certament important (d’una altra manera, potser, desapareixerien de la història), no ho és menys que mantinguem viu l’esperit de resoldre els conflictes per mitjans no violents.

Durant les darreres dècades em sembla indiscutible que hem avançat socialment i política en el convenciment que les dissidències s’han de resoldre sense el recurs a les pistoles. El final de ETA al País Basc i els mitjans pacífics emprats per l’ independentisme català ho certifiquen, fins i tot, en casos difícils i extrems.

La mateixa democràcia, en essència, és un guany indubtable en eix camí ja que, altrament, són les forces armades i la violència política les que determinen un canvi de govern o de règim. Del seu costat, un exercici escaient del poder judicial evita el que la justícia siga exercida per pròpia ma, a tall de ‘vendetta’ i, d’aqueixa manera, s’escampen les màfies i els poders caciquils.

Avui estem en un moment realment perillós de retrocés en eixa pacificació que havíem experimentat a l’occident europeu i, particularment a Espanya. El feixisme i la intransigència reviscolen de la ma d’una antipolítica fal·laç, tot tractant de promoure i pescar en un cabreig col·lectiu que sempre trobarà algun culpable entre els febles, siguen pobres o immigrants, per no veure i enfrontar-se (cosa que seria més adient i valenta) als poders fàctics ultraliberals.

Estem en un moment històric on alguns, amb molt mala idea, volen desestabilitzar la democràcia; però el pitjor és que molts es deixen enganyar per càntics de sirena dels qui acusen els contraris de colps d’estat quan són ells els qui volen perpetrar-los. El món al revés.

Cal preservar, cultivar i reivindicar, més que mai, la no violència, el respecte del diferent, el saber escoltar i el dret internacional com a forma de resoldre les diferències. Si assumim el militarisme i la força bestial com camí i solució, acabarem en una distòpia i una carnisseria de les quals deuríem estar ja curats.

Font: https://www.levante-emv.com/opinion...