Riccoldo da Montecroce, viatger per Orient Pròxim

Aquest estiu s’ha impartit des de la Universitat de Girona un curs en línia titulat “Viatgers, golafres, cuiners i bótes de vi (Un passeig gastronòmic per l’Europa medieval)”, que han dirigit Josep Antoni Aguilar i Xavier Renedo. Pels que no l’heu pogut seguir, us oferim aquest article d’Antoni Biosca sobre el viatge de Riccoldo da Montecroce.

És probable que entre els personatges que formen part de l’educació sentimental del lector destaquen exploradors, especialment britànics, enamorats de la cultura àrab i de l’exotisme d’Orient Pròxim, com van ser Thomas Edward Lawrence, més conegut com Lawrence d’Aràbia, o Sir Richard Francis Burton, personatge extraordinari en tots els sentits. Però aquest interès no va ser exclusiu dels britànics. Podríem destacar entre els nostres Domènec Badia, conegut com Ali Bey, o l’italià Ludovico de Verthema, el primer occidental que va entrar a La Meca.

L’atracció pel món islàmic és un fenomen ben arrelat entre els occidentals més curiosos que ja es va despertar en l’Edat Mitjana, com demostra l’obra del florentí Riccoldo da Montecroce (1243 – 1320).

Una imatge de la peregrinació de Riccoldo da Montecroce.

Riccoldo, un monjo dominic captivat per Orient, va ser un viatger peculiar per diferents raons. La primera d’elles és per tractar-se d’una persona molt cultivada, estudiant i docent en diferents universitats. La segona raó és que el seu viatge és, amb diferència, uns dels més interessants del moment, ja que va recórrer territoris que no eren gens coneguts pels occidentals. La tercera raó és que va deixar per escrit les seues observacions del viatge al seu Liber Peregrinationis, un llibre apassionant on demostra una gran capacitat d’observació. Però per damunt d’aquestes característiques destaca l’interès i atracció que va mostrar i pel territori i les cultures que es trobava.

El context la peregrinació de Riccoldo és ben particular. Enviat per encàrrec del papa Nicolàs IV, el dominic va recórrer entre els anys 1288 i 1291 un ample territori que comprèn el Llevant mediterrani (en realitat el Llevant autèntic, el del mar, no el del territori valencià a qui se li ha volgut negar el seu nom històric) incloent Síria i Palestina. Riccoldo va passar per llocs com Jaffa, Jerusalem, Betlem, Trípoli i Tartús. El viatge de Riccoldo va anar més enllà de l’estricta Terra Santa, i va recórrer Turquia, el nord de Pèrsia, Capadòcia, Armènia i el nord de l’actual Iraq. Finalment, va arribar a Bagdad, la gran capital islàmica hereva de l’esplendor abbàssida d’Harun Ar-Raixid (el califa de Les mil i una nits), encara que la va trobar en decadència per la conquesta dels mongols. Bagdad li va impressionar tant que va romandre allà una llarga temporada.

El viatge de Riccoldo coincideix en una època molt especial. Al segle XIII molts cristians encara somniaven amb vèncer l’Islam per les armes. Les quatre croades del segle XIII mostren clarament la insistència dels estats cristians occidentals per aconseguir una victòria militar. La conquesta de Bagdad per part dels mongols, conquesta que narra Riccoldo al seu Liber Peregrinationis, va donar esperances de poder fer una pinça entre cristians i mongols contra l’Islam. Més endavant el pas de la història obligaria els occidentals a oblidar aquest somni, particularment per la conversió al Islam del Khan dels mongols en 1295. Però quan li van encarregar el viatge a Riccoldo encara es pensava que es podria convertir al cristianisme gran part, si no la totalitat, del món islàmic.

Juntament amb la lluita armada, hi havia una lluita intel·lectual en la que els ordes mendicants (franciscans i dominics) van formar part. Si el propi Francesc d’Assís va intentar convertir personalment el sultà d’Egipte (fet que altre franciscà, Ramón Llull, imitaria), els dominics intentaven demostrar intel·lectualment la superioritat del cristianisme sobre l’Islam. El propi Riccoldo va formar part d’aquesta política escrivint un tractat antiislàmic, titulat Contra legem Sarracenorum.

Aquesta política de disputa intel·lectual contra musulmans (i jueus, encara que no suposaren perill bèl·lic) va ser especialment prolífica a casa nostra, com mostren les obres del dominics catalans Ramón de Penyafort i Ramón Martí. La principal obra d’aquest últim, coneguda com Pugio fidei, “el punyal de la fe”, va convertir-se en el llibre de referència per a la lluita intel·lectual contra les religions rivals, com bé explicita el seu títol. El llibre no deixa de ser un “punyal” que serveix a una guerra, per molt intel·lectual que siga.

En aquest context es produeix el viatge de Riccoldo per terres islàmiques. Per això és especialment admirable la seua capacitat d’observació que anava més enllà d’analitzar els punts febles dels rivals i que li permetia, fins i tot, gaudir de simpatia pels rivals. Riccoldo no descriu únicament els espais físics, sinó que també descriu les característiques de cada poble en un estudi que hui podríem considerar etnogràfic. Dóna una informació preciosa sobre els costums dels turcs, els kurds o els tàrtars, i informa sobre les diferents esglésies cristianes orientals, com és el cas dels nestorians, jacobites o maronites. Al Liber peregrinationis hi ha com a mínim un capítol dedicat a cada poble.

A Riccoldo li agradava incloure anècdotes que pogueren servir per a reforçar les descripcions. Una d’elles, que val per a descriure el valor i la força dels turcs, narra que va veure a la caravana on viatjava una dona prenyada que caminava darrere dels camells com una més. Eixa mateixa nit va parir discretament, i l’endemà, amb el nadó al braç, va continuar caminant sense mostrar el mínim símptoma de feblesa. Dels tàrtars conta que tenen amb honor la borratxera i el vòmit per excés d’alcohol, ja que, diuen, és un costum que fan en honor del seu khan. La brutalitat dels tàrtars també apareix a l’escena en que fan pagar al sultà de Bagdad la seua set d’or fent-li beure or que havien fet fondre davant seu.

Però l’anàlisi dels costums dels musulmans és on Riccoldo fila més prim. Destaca amb sincera admiració la cultura dels musulmans, la protecció dels pobres entre ells, el respecte pel nom de Déu, la serietat dels seus costums o l’hospitalitat amb els forasters. Sense oblidar qui era i d’on venia, Riccoldo va afegir uns últims capítols on deixava clar que l’Islam era una religió falsa i absurda, no fóra que es confongueren les coses.

Malgrat tot, és més important el que defèn que el que ataca. El Liber peregrinationis està impregnat d’una estima per la cultura àrab gens habitual a l’època. Riccoldo reconeix sentir-se al seu viatge com si estiguera a un lloc pròxim al paradís (especialment perquè és allà on s’ubicava el paradís, segons la Bíblia). Les lloances pels musulmans li fan narrar l’amistat i bonhomia amb la que poden resoldre un conflicte tan greu com és l’assassinat d’un familiar.

“Si un musulmà mata un altre per casualitat o per mala voluntat, és rar que el fill o el germà de l’assassinat demane venjança, i sempre s’apropen amics comuns que es reuneixen i apressen l’assassí, i el porten captiu al fill o germà de la víctima. Aquest, agafant-lo, el porta al cementeri i li diu: “Tu ets fill de la mort, ja que has matat mon pare, però si ara jo et mate a tu, no recuperaré així mon pare.” I la víctima diu també: “Si està mal que haja mort un musulmà, pitjor seria que en moriren dos!”

Riccoldo, anys després del seu viatge, va escriure alguns breus tractats teològics en forma de cartes. A una de elles, destinada a l’Església en general, afirma haver-li parlat a Déu sobre l’Alcorà:

“Et demane que llisques allò que Mahoma diu sobre tu, sobre ta mare i sobre els apòstols! Jo mateix amb gran dolor al cor i impaciència, com saps, quan vaig llegir freqüentment l’Alcorà en àrab, solia deixar aquest llibre obert sobre el teu altar, davant de la teua imatge i la de ta mare santíssima; i et deia: “Llegiu, llegiu allò que diu Mahoma!” Però, em sembla a mi, no el volíeu llegir.”

Sembla que l’efecte del seu viatge havia arribat a colpir-lo fins al punt de parlar-li a Déu sobre l’Alcorà, llibre sobre el que s’havia convertit en un expert.

El text del Liber peregrinationis pot llegir-se a l’edició que R. Kappler va fer en 1997. Hi ha una edició més antiga però també més accessible. Es tracta de l’edició de J. C. M. Laurent de 1864, consultable on-line a GoogleBooks a aquest enllaç. A canvi, aquesta edició està acompanyada d’altres obres llatines referides també a peregrinacions: la de Burchard de Mont Sion, la d’Odoricus de Foro Iulii, i la de Wilbrandus de Oldenborg. Totes estan reunides amb el suggerent títol de Peregrinatores Medii Aevii quatuor.

L’obra de Riccoldo va ser traduïda al francès en 1351 por Jean Lelong . Hi ha un preciós manuscrit il·luminat de principis del segle XV que conté aquesta versió francesa: el Ms. Français 2810 de la Biblioteca Nacional de França, a París. Aquest manuscrit conté el Liber peregrinationis acompanyat d’altres textos de viatges: el Libre de les meravelles de Marco Polo, la peregrinació d’ Odoricus de Foro Iulii, el viatge de Guillaume de Boldensele, els viatges de John de Mandeville i d’altres similars. Però el que més destaca del llibre són les precioses il·lustracions que acompanyen tot el llibre. Qui vulga recórrer les imatges del viatge de Riccoldo ha d’anar al full 268r, on podrà observar a Riccoldo acomiadant -se agenollat davant el papa Nicolàs IV. Les pàgines següents mostraran al lector imatges ben suggerents del seu viatge. El manuscrit, consultable on-line a aquest enllaç de la biblioteca digital Gallica, és una joia digna de la curiositat de Riccoldo per terres exòtiques.

Font: http://www.nuvol.com/noticies/ricco...